Intervenció d'en Jordi Grau i Gatell a l'homenatge que la KEA (Associació Catalana d'Esperanto) va fer al seu avi Jaume Grau Casas pel mes de novembre del 2.011 a Barcelona. És fonamental saber la data en què es produí perquè no recull els esdeveniments posteriors a aquella data. Evidentement el més im portant és la publicació a Perpinyà la darrera setmana de l'abril del 2.014 d'un diateri estret dels textos als camps, concretament de llibres complets que en Jaume Grau havia escrit amb ànim de publicar-los. Es tracta D'Ulisses en el fang, Hombres en ruinas, Hojas de calendario y cartas y escritos diversos.
Este libro, obviamente es de Jaume, pero su estructura, transcipción, estructura, pies de página, introducción, aclaraciones y traducción al francés és de la médico e historiadora especialista en el tema Marie-Hélène Meléndez, de Carcasona, con mi ayuda inicial. Ese libro se titula como éste de poemas pero es un distario, no son poemas, "Ulysse dans la boue", editado por Editorial Mare Nostrum de Perpiñán. Dejo el enlace:
http://www.marenostrumedition.com/index.php?p=livre&id=113&PHPSESSID=2f5729537f18787f883385818cbd941d
_________________________________________________________________
Intervención:
http://www.marenostrumedition.com/index.php?p=livre&id=113&PHPSESSID=2f5729537f18787f883385818cbd941d
_________________________________________________________________
Intervención:
Bon dia a tothom.
Sóc el nét gran d’En Jaume Grau Casas i fill del seu fill Jordi.
Encara que això és un congrés d’esperanto no us parlaré de la
faceta esperantista del meu avi -“Gramàtica”
i “Kataluna Antologio”, entre
moltes altres obres- perquè no sóc esperantista ni sé esperanto. I probablement
molts de vosaltres sabeu d’aquesta faceta de l’avi molt més que no jo i no es
tracta de recitar-ne els títols. Si teniu curiositat vaig fer-ne una entrada a
la viquipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Grau_Casas)
Les meves paraules aniran dedicades a la desfeta de la meva
família paterna, bàsicament des del 1934 al 1950, desfeta que explica que ningú
no hagi seguit amb l’esperanto. Amb poques paraules l’avi se n’anà a l’exili
durant 9 anys i tornà a Espanya per morir-se, a València el 8 de novembre del
1950.
Els avis es van casar el 23 d’abril del 1929 i precisament la meva
iaia Angelina era filla de l’esperantista Artur Domènech i l’avi el germà vuit
anys més menut que el Josep Grau.
Era secretari de l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona i també
duia comptabilitats i correspondència amb l’estranger per a una fàbrica de
sabates.
Van tenir, els anys 30
i 34, dos fills, Jordi i Montserrat, que encara viuen.
Home d’esquerres I
catalanista militant va ser detingut en ple Bienni Negre el 1934 arran d’un
míting que donà des de l’Ajuntament de Terrassa. Desconec quantes setmanes o mesos va
passar a la Model. El 1935 es va repetir la història i l’estada a la Model.
Fruit en són sengles “Records de la presó” publicats a diaris de l’època.
Havent guanyat el Front popular el febrer del 1936, els militars
traïdors comencen la guerra el 17 de juliol a Ceuta i Melilla. L’avi participa
activament a la lluita a la reraguarda a Barcelona (anava a fer 40 anys).
Ja sabem com ens agrada de barallar-nos entre nosaltres a
l’esquerra. Suposo que l’enfrontament entre el PCE i part del PSOE amb CNT i
POUM el va tornar a dur a la presó el 1938. Neixen uns altres “Records de la
presó: 1938”.
Bombardejos i caiguda de Barcelona el gener del 39. Dies abans
l’avi se separa de la familia (no sabrem mai si s’equivocà fugint) i passa el
Pirineu a finals del gener del 39.
No sé si va vagar gaire per la muntanya (és conegut que mentre
negociava el que quedava de Govern de la República a Figueres unes 150.000 persones
sobrevivien al Pirineu).
Quan entra a Argelers comença el calvari de 5 anys en camps de
concentració (1939-1944) i 4 anys a Tolosa de Llenguadoc (1944-1948). El 1948
torna a Barcelona. Conta mon pare que quan es van retrobar el pare (Jaume) li
parlava de vostè al seu fill Jordi de 18 anys.
Què havia passat mentrestant a Barcelona i al Sud de França?
Deixàvem l’avi creuant la frontera i la iaia i els dos nens (9 i 5
anys encara no fets) a Barcelona. La iaia va haver de treure endavant la família
mentre els nens estudiaven i abans que no es posessin a treballar (mon pare als
14 anys). De primer van viure tots junts a casa de la germana gran de l’avi, la
tieta Montserrat, que cosia i cosia, i
anys més tard se separaren: mon pare es quedà amb la seva tieta Montserrat i la
iaia i la meva tieta Montserrat anaren a casa de la meva besàvia Rosa. Als
papers dipositats a Sabadell –després en parlaré- hi ha correspondencia,
enviada o no i rebuda, de la família.
Tornem a l’avi, que és de qui hem vingut a parlar. Creua la
frontera en allò que els francesos en diuen “Retirada” i rau temporalment a
Argelers, després d’haver parat al primer poble francés de Port Bou (Cervère).
Com que, tot i tenir 42 anys, no està bé físicament el destinen a feines més intel·lectuals
o d’intendència. Al seu llibre de poemes “Ulisses en el fang. 1939-1944” en
dóna testimoniatge . Aquest blog no pretenia penjar només el llibre però circumstàncias tècniques el van avortar. Crec
que és un llibre literàriament prescindible però com a testimoni d’aquells anys
malviscuts, impagable.
D’Argelers el traslladen a Bram. I aquí em detinc uns segons
perquè hi vaig estar l’estiu del 2009 amb la historiadora francesa Marie-Hélène
Meléndez.
Desolador pensar que allí, en el que en deien “baraques” hi van
arribar a viure 40.000 persones enmig del no-res. Avui no queda més que un
tríptic dedicat als morts i les restes d’una via de tren on els uns arribaven
per quedar-s’hi i els altres, els jueus, camí d’Auschwitz, ja tots sabem a què.
On ara hi ha un formós camp de gira-sols aleshores hi havia el cementiri (ara
traslladat al veí poble de Mont-Réal).
Aquell mateix 1939 el van traslladar al Camp d’Intéllectuels de
Montolieu. No hi queda més que una plaqueta.
I després altra vegada a Bram.
Al llarg del cinc anys va estar, que ens consti, als següents
camps:
§
Argelers,
§
Bram,
§
Montolieu,
§
Bram,
§
Camp Hospital Récébedou. 4-IV-41/6-X-42.
§
Camp Penitenciari Nexon. 8-X-42/26-III-43.
§ Camp inaptes Séreilhac. 27-III-43/21-IX-43.
§
Château Tombebouc. 22-IX-43/8-IX-44.
I, per fi, en llibertat, Tolosa de Llenguadoc, des de finals del
1944 al 1948.
Durant tot el temps va seguir escrivint obres inèdites, que están
dipositades a l’Associació Catalana d’Esperanto amb seu a Sabadell.
Hi cabria destacar els diaris del camps: un memorial de les seves
estades de valor inestimable. Les obres escrites i inèdites de l’època
coincideixen els títols amb els del camps. A part de reflexions, teatre,
esperanto.
Un fet que a mi m’ha tocat endins. En havent publicat a internet
el llibre “Ulisses en el fang” (inèdit excepte el primer poema), el nét d’un
dels retratats es va posar en contacte amb Marie-Hélène i amb mi: per fi havia
sabut on, quan i com va morir el seu avi desaparegut . Aquest poema és aquí, naturalment, el 14.
Doncs per fi, lliure però malalt del cor, arriba l’avi a Barcelona
el 1948 i es reuneix tota la família més de nou anys més tard. La germana de la
iaia s’havia casat amb un home de Caudete de las Fuentes (València) amb certs
contactes al Règim i li va oferir a la cunyada Angelina (la iaia) una porteria
amb dret a habitatge. Així doncs el matrimoni es trasllada el 1949 a València i
viu en un pis fins que els donen la porteria, ironia del destí a la Avenida de
José Antonio. Els fills, Jordi i Montserrat, ja treballant tots dos romangueren
a Barcelona.
I ara ve la incògnita. L’avi traballava a la “Hispano Antologio”.
Es passava hores traduint del castellà a l’esperanto. Aquella obra o esborrany
més o menys parcial va ser a la porteria i ningú no sap què se n’ha fet.
El 8 de novembre del 1950 l’avi rebé una visita i una mala noticia
sobre l’esperanto i se sentí malament. A la tarda moria: li faltaven 24 dies
per a fer el 54 anys d’edat.
Immediatament els seus dos fills es traslladaren a València i hi
viuen des d’aleshores.
Aquí podría acabar la història d’una desfeta familiar, d’una de
tantes històries de postguerra, mort, exili, repressió o presó.
Però no. Els anys una delegació
arribada de Tolosa de Llenguadoc va venir a València i va tornar l’obra inèdita
de l’avi, que és a Sabadell, dins d’una maleteta (que jo guardo), una cistella
de vímet, i unes quantes caixes. Considero que bona cosa d’aquesta obra seria
avui publicable i és avui consultable: hi ha bona part de la història del camps
francesos de concentració a Catalunya, Aude (Carcassona) i rodalies de Tolosa.
Aquesta és la història d’un intel·lectual espertantista,
catalanista i d’esquerres que va néixer en una porteria al Carrer Pau Claris de
Barcelona i va morir en una porteria a la Avenida de José Antonio 76 de
València.
Res més. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada