dimarts, 20 de maig del 2014

54.- Imitació de l’Epístola de Rubén Darío “A la señora de Leopoldo Lugones”

15 Mar 2008

54.- Imitació de l’Epístola de Rubén Darío “A la señora de Leopoldo Lugones”.

Escrito por: jgraug el 15 Mar 2008 - URL Permanente

.
Original Rubén Darío:

.
(En cursiva els textos originals de Rubén Darío)
.
“Madame Lugones, j’ai comencé ces vers
en écoutant la voix d’un carillón d’Anvers…
Así empecé, en francés, pensando en Rodenbach,
cuando hice hacia el Brasil una fuga… de Bach!”
.
I
.
També vaig comencar-te un vers quan era a Espanya,
i ací a França el teu vers encara m’acompanya!
En la mar de l’exili la terra se m’allunya,
i sospiro enyorant la dolça Catalunya!
I decididament trobo que ja fa estona
no trepitjo els carrers de la gran Barcelona.
De la muller i els fills la companyia en manca…
y el respirar contigo el aire de Salamanca!
No veo del Brasil la rica exuberancia,
me hallo solo y muy triste en el país de Francia!
De mi esposa me aísla la censura española,
y aquí nos ahogamos del frío en la gran ola!
Mi vida es solitaria, triste y trágica y dura:
también de ti me aísla mi íntima censura!
-
No he saltat al Brasil. He passat la frontera,
foc i sang i dolor deixant al meu darrera!
No he navegat pel mar. M’he arrossegat per terra,
veient persecusions i fugint de la guerra!
I no he trobat ací paradís tropical,
sinó un pol oposat i una fredor glacial!
Els meus ulls no aconsola una càlida llum,
ni m’arriba, balsàmic, de la selva el perfum.
El cor se’m va aturant, la força m’abandona,
no puc fugir al Brasil, ni tornar a Barcelona!
De dones o d’ocells no sento suaus murmuris
i m’inmaterialitzo ací. Mes no t’apuris!
“Mi ditirambo brasileño es ditirambo
que aprobaría tu marido. Arcades ambo”!.
.
II
-
Jo, també passejant la meva neurastènia
-deixant el clavell roig i la blanca gardènia-,
de la llar confortable me’n vaig saltâ a uns sorrals.
(La platja d’Argelés Pirineus Orientals)
Tot ple de soledat, de tristesa i de dol,
enmig de cent mil homes em trobava tot sol!
Com un infant perdut, plorava d’emoció;
i vaig pasar llargs mesos d’incomunicació!
I anava lamentant sovint, de mil maneres,
que no m’haguesin mort les bombes de Figueres.
Dels meus, amb persistencia, jo no sabia res:
com si quelcom d’horrible me’ls hagués mort tots tres!
(Talment a un company meu, saltador de perills,
les bombes se li enduien la muller i els dos fills).
Me imaginaba entonces -verdadero delirio
de mente torturada por un cruel martirio-
que yo retrocedía en mi vida unos años,
que no había sufrido crueles desengaños,
que las persecuciones a verme no venían,
y que ni mis dos hijos ni mi esposa existían…
Mi vida no era agónica, ni mi alegría muerta:
tú y yo sólo existíamos en la isla desierta!
.
III
.
En fin convaleciente llegué a nuestra ciudad…
I d’Argelès a Bram jo he vingut a parar!
Això, que de caserna i de presó té flaires,
m’ha hagut de resultar com un nou Buenos Aires.
No el vagar pels carrers. Quietisme. Reclusió.
Filferros i cornetes, camp de concentració!
Fúria reconcentrada, concentrats pensaments,
excèntrica conducta, concentrats aliments…
Mort de la melangia. Destrucció del passat.
Absència de poesia. Fam. Fred. Realitat.
Vegetâ en la misèria. Una vida animal.
Atonia. Atròfia. Catalèpsia carnal.
La corrent nerviosa el cos ja no electritza,
prô quelcom d’inefable l’esperit martiritza!
No brilla el pensament, no alena el noble pit,
perquè com a una bèstia la ment se t’ha adormit!
Et sembla que has caigut almés profund abisme
i tot el cos tremola del més gran cataclisme!
Ja no sents la dolcesa d’algun petit dolô,
perquè t’esclafa una total anul.lació!
Mas tu recuerdo vago y tu imagen ausente
de mis ruínas íntimas me hacen convaleciente.
Levanto la cabeza y vuelvo a respirar,
¡porque de nuevo vivo, de nuevo sé llorar!
...
IV.
.
Buenos Aires-Paris… De Bram a Montolieu…
La nova residencia m’alegra “un petit peu”.
Sento una cosa fina, com delícies sensuals,
perquè això és un Refugi dels intel.lectuals…
“Y me volví a París. Me volví al enemigo
terrible, centro de la neurosis, ombligo
de la locura, foco de todo surmenage
donde hago buenamente mi papel de sauvage
encerrado en la celda de la rue Marivaux,
confiando sólo en mí y resguardando el yo”.
Arbres i rierols. Un edifici. Un poble.
Ambient suau com una cartoixa de Grenoble.
La bella companyia i la bella solitud
m’han fet renéixer ensems el vici i la virtut!
Pensando en tu intelecto, soñando en tu beldad,
recobró mi epidermis la sensibilidad.
Y me pongo a soñar y a hacer literatura,
porque mi enfermedad no puede tener cura!.
Sento una certa joia, cap preocupació,
i això fa més sensible, vívida l’evocació
d’aquell ambient, d’aquella passada joventut,
de tantes alegries i de tant bé perdut.
Per un atzar trobava un dels nostres amics
i parlàvem de tu, d’aquells dies antics!
Aquell petit González, ara un home valent,
que les seves ferides suportava pacient,
i que, parlant de tu, en veia també en mi
en aquell hospital de Castelnaudary!
Metralla que dels aires ens havia caigut…
antic tros de metralla com el meu cor perdut!.
Més endavant trobava un comú amic,
En Millet, que també dels teus records és ric!
“A mi rincón me llegan a buscar las intrigas,
Las pequeñas miserias, las traiciones amigas,
y las ingratitudes. Mi maldita visión
sentimental del mundo me aprieta el corazón”
I recordava alguna -¿petita o gran?- intriga,
a causa de la qual no m’ets més que una amiga…
Yo soy algo culpable… ¿Te imaginas que lloro?
“Aquí todo es alegre, fino, sano y sonoro…”
Ya no lloro… Me alegro en esta soledad
recordando tu voz y su sonoridad.
V.
.
“Tal continué en París lo empezado en Anvers.
Hoy, heme aquí en Mallorca, la terra dels forners,
Como dice Mossèn Cinto, el gran catalán.
Y desde aquí, señora, mis versos a ti van…”
Yo voy copiando versos, en bello castellano,
del ruiseñor-poeta hispanoamericano,
para disimular, algo tímidamente,
las tan sencillas rimas que brotan de mi mente,
pero que tienen, creo, un poco de emoción,
pues mi ingenuo lenguaje llama a tu corazón!
“Y desde aquí, señor, mis versos a ti van”,
pues tú eres castellana y yo soy catalán,
en lengua de mi tierra, la terra dels forners,
-continuando el verso “que comencé en Anvers”-
y en lengua de tu tierra, de tanta sobriedad,
como el lenguaje tuyo es lleno de verdad!.
Mas yo no puedo ir de París a Mallorca.
(Y no porque me aguarden el suplicio o la horca).
No puedo contemplar mi urbe “liberada”.
ni respirar el aire de la Isla Dorada;
y siento –estoy muy solo- sin moverme de aquí,
la falta de los míos y nostalgia de ti!.
I, com si no fos prou l’estar lluny de la terra,
vivim les emocions d’aquests país en guerra;
i del suau Montolieu hem retornat a Bram,
i sentim novament la miseria i la fam!.
De dia –fred i pluja!- ens embrutem pel llot,
i en les nits solitàries ens recordem de tot!
De la nostra infantesa, d’aquella joventut,
la meva maduresa, les coses que he perdut!
Tots els moments i els dies, tots els mesos i els anys,
les dolces alegries, també els mals averanys,
fracassos de la vida, els somnis ideals,
i els petits, els més íntims drames sentimentals!
Totes les il.lusions I totes les promeses,
les flames apagades o encara ben enceses,
la cendra, la tristesa, el tedi i el dolor,
i amb tots els esplendors la Suprema I.lusió!
VI
.
Penso, en somnis o insomnis, en la meva muller,
que les coses que et dic potser no coneixes bé,
però que oblidaria la meva estranya història,
perquè és bona i perquè no sap tenir memòria…
Somnio en els meus fills –el nen ja ha fet deu anys
i en fa sis que la nena sorprèn propis i estranys!-
i els beso mentalment amb diària emoció
i voldria donar-los quotidiana lliçó!
Y te quisiera ver a ti cada tres meses
y poder explicarte mis frecuentes reveses,
contarte alegremente mis complicados casos
y ver cómo adivinas mis profundos fracasos,
te burlas con donaire de mis graves problemas
y me expones con gracia lo sutil de tus lemas,
me escuchas algo irónica y con tranquilidad
y me demuestras luego tu profunda amistad!
Y sentir el amigo apretón de tus manos
que me dicen que “ahora” mis afectos son vanos;
y llevarme en mis ojos un poco de tu luz,
si marcho melancólico y humillo mi testuz!
Un día, hablando en broma, te dijiste casada,
y aquello lo escuché como quien no oye nada…
No te quedaron ganas de repetir la broma
pues también del espíritu una lágrima asoma…
Supongo que ahora –en serio- ya te encuentras casada…
Y ya ves… Yo te escribo, también, como si nada…
¿Por qué tardó él tanto en casarse contigo?
Si yo me lo imagino, tú te casas conmigo!
No existe en mí palabras para los tres oprobio.
Pude ser tu marido antes de él ser tu novio…
Pienso no le molestan las cosas que te digo,
pues le creo y le soy sólo un correcto amigo…
“Es lo mejor…”
VII
.
“Y aquí, mi epístola concluye.
Hay un ansia de tiempo que de mi pluma fluye
a veces, como hay veces de enorme economía.
“Si hay, he dicho, señora, alma clara, es la mía.”
Mírame transparentemente, con tu marido,
y guárdame –lo que tú puedas- del olvido!”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El meu avi Jaume Grau Casas.

Petita biografia. En Jaume Grau Casas va néixer a Barcelona el 1896, fill d'en Sebastià Grau i Fageda, d'Olot, germà i gendre ...