dimecres, 21 de maig del 2014

1. Tema obligat : L’amor en l’exili. ... A la meva dona.


...
Saltant l’abisme d’aquest nostre exili,
el meu amor va a tu, sempre constant ;
s’ha interromput el nostre llarg idil.li,
però no s’ha extingit pas el meu cant!
Aquest cor meu et veu, et sent, et canta,
Et parla i t’acarona tan de lluny
que, abandonant massa suau complanta,
l’esperit se’m redreça i alça elpuny!
...
Des de l’albada fins que cau el dia,
mon ànima la teva sempre sent;
recordo quan als braços et tenia
i no sabia encara aquest turment!
...
Des d’ací veig ta vigilant mirada,
la claror dels teus ulls sobre els meus fills,
que els estima i els guarda a la vegada
i que els vol allunyar de tants perills!
...
Veig els meus fills que juguen i que em miren,
els veig que dormen i no em veuen pas;
de tan lluny fins els sento com respiren;
mentre –inútil carícia- allargo el braç...
...
Sento ta veu i llurs gentils rialles,
em crec trobar-me amb ells i al teu costat;
i veig que en els meus ulls tu t’emmiralles,
i retrobo la meva llibertat!
...
Però l’esguard de tot allò que em volta
em fa adonar que he caminat en fals;
que la vida a l’exili no té solta,
que em sostenen l’amor i els ideals!
...
Que em fa viure només el record vostre,
veritable refugi per a mi;
oh! Aquelles nits tan fredes sense sostre,
nits de gebre i no pas de serení!
...
Aquella fam físicament sentida,
no sols fam de justícia i llibertat;
el viure d’aquells dies sense vida,
aquell caminar sempre adelerat!
...
Aquell constant fugir de la metralla,
i el xiulet de les bombes al voltant;
l’espectacle dels morts sense mortalla;
aquell infern que no ha descrit el Dant!
...
Terror i confusió! Pors espantoses!...
El fugir, fugir sempre cap al lluny
vers una de les ratlles tan odioses,
sentint del canoneig el gran retruny.
...
Aquella entrada en una terra amiga
que, si t’allotja no et comprèn del tot;
aquell pes, més feixuc que la fadiga,
del mots d’oprobi i dels grapats dellot.
...
La desfilada d’”hordes” catalanes
per monts i panes del país amic,
en el silenci de les veus germanes,
sovint sota l’insult d’una enemic.
...
El dubte entre el temor i l’esperança;
la certitud de desastrosa fi;
la blasfèmia, la mort, la deslliurança,
sota el pes formidable del Destí.
...
Després la inesperada meravella
d’aquesta meva resurrecció;
de la vida em reté, encara, una anella:
l’amor serà la meva salvació.
...
Car és l’amor l’únic consol que em resta:
l’amor a tu, als fills i a tots els meus...
Del gran naufragi aixecaré la testa;
les ruïnes del temple em seran lleus!
...
De la mort que ha segat tant entorn nostre,
la nostra vida resta triomfant...
I el record dels caiguts per l’amor vostre
S’alçarà com un himne i com un cant!


Montolieu, 3 de juliol del 1939.

Aquest poema va guanyar la flor natural als Jocs Florals de Perpinyà. Les autoritats del camp no van deixar sortir en Jaume Grau per recollir-ne el premi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El meu avi Jaume Grau Casas.

Petita biografia. En Jaume Grau Casas va néixer a Barcelona el 1896, fill d'en Sebastià Grau i Fageda, d'Olot, germà i gendre ...